28 de gener de 2023

De ‘La tieta’ a ‘Pueblo blanco’

Joan Manuel Serrat en el seu darrer concert al Palau Sant Jordi - Foto: Adrian Quiroga
Joan Manuel Serrat en el seu darrer concert al Palau Sant Jordi - Foto: Adrian Quiroga

La memòria serratiana del nacionalcatolicisme

Corria un dia d’inicis de 1969 quan, a punt de tancar la gravació del disc dedicat al poeta Antonio Machado als estudis Fonit Cetra de Milà, un joveníssim Joan Manuel Serrat va compondre de manera espontània la música de la que acabaria sent una de les seves cançons més versionades: “Dijo una  voz popular: / ¿Quién me presta una escalera / para subir al madero / para quitarle los clavos a Jesús el nazareno?” Amb aquests cinc versos recitats pel cantautor —amb el rerefons d’uns redobles de caixa de bateria i la melodia d’un violoncel que evocaven la Setmana Santa andalusa—, arrencava ‘La saeta’, inspirada en un poema homònim de Machado.

Han passat més de cinquanta anys des de llavors i ‘La saeta’ s’ha convertit en un himne de les marxes processionals a tota Andalusia i ha estat una de les cançons que han format part del repertori de Serrat durant la gira “El vicio de cantar. 1965-2022”, amb la qual el cantautor ha proclamat “solemnement i per voluntat pròpia” la seva retirada dels escenaris.

Des dels inicis de la seva carrera, Serrat va esdevenir un ídol de masses capaç de traspassar fronteres gràcies a una personalitat humana i artística absolutament captivadora. Seves són la veu i les melodies que han acompanyat les milers de persones que, a Catalunya, Espanya i l’altra banda de l’Atlàntic, han compartit amb el Nano aquest apassionant viatge de més de mig segle. Un viatge que va començar un 27 de desembre de 1944 al Poble Sec, “un barri molt popular i catalanitzat”, “d’apinyades construccions” i “format per una sèrie de rampes paral·leles que conduïen a Montjuïc”, com va deixar escrit el periodista Manuel Vázquez Montalbán en el primer llibre publicat sobre el cantautor barceloní.

L’obra de Joan Manuel Serrat ha sigut interpretada en nombrosos estils per diverses generacions de músics de tot el món i té unes dimensions gegantines. Els seus més de trenta discos enregistrats en català i castellà sumen més de mig miler de cançons i són una mostra de la capacitat de treball de qui va saber convertir en ofici el seu talent innat per a cantar i compondre. I malgrat que durant la segona meitat de la seva carrera va publicar treballs tan inspiradors com Material sensible, Versos en la boca, o Hijo de la luz y de la sombra (segon disc que el cantant dedicava al poeta alacantí Miguel Hernández), les cançons més recordades de Serrat sovint són les que va escriure durant la seva primera etapa. No en va, en aquell període, comprès entre l’any 1965 i finals de la dècada de 1970, l’afany compositiu del cantautor va produir fruits amb abundància i va assolir el punt més àlgid amb l’arxiconegut Mediterráneo.

“Un missal adormit”

Les primeres cançons de Serrat són la crònica dels anys de la dictadura del general Franco, “Caudillo de España por la Gracia de Dios”. En elles, per tant, les referències al fet religiós eren ineludibles ja que a l’Espanya de l’època imperava el nacionalcatolicisme, un sistema en què el poder polític se servia de la religió i les seves estructures i, al seu torn, les estructures religioses imposaven la seva doctrina i normes morals amb el suport coactiu del règim.

En aquell “temps d’estraperlo i tramvies” i “farinetes per sopar” es va forjar la personalitat d’un noi fill de pare català i mare aragonesa que es va entestar a “cantar l’amor”, a les tristeses i alegries d’una societat filla “d’un temps i d’un país orfe”. I ho va fer enmig de la censura i sota un ambient marcat per una moral encarcarada que Serrat va reflectir com ningú en cançons com “La tieta”, basada en una senyoreta que es va fent gran a còpia de seguir els costums d’una vida buida i que morirà en soledat, no sense abans haver pagat escrupolosament “el nínxol i el taüt, / els salms dels capellans, / les misses de difunts”. “Escoltarà el miol d’un gat castrat i vell / que en els seus genolls dorm / els llargs vespres d’hivern / l hi ha un missal adormit, damunt la tauleta / i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta”, cantava Serrat en una de les seves peces més memorables.

El cançoner serratià és un viatge per la memòria col·lectiva de diverses generacions. Una memòria que s’apropa a la realitat dels qui durant la Guerra Civil van veure com els seus somnis —i els seus éssers estimats— eren enterrats “en el fons d’un barranc” (‘Cançó de bressol’); als costums de la vida al camp durant els inicis de la segona meitat del segle XX (‘Cançó de matinada’); a figures marginals i oblidades com els drapaires, els titellaires, els trobadors, els mariners, els veremadors. La mirada serratiana també para atenció en problemes malauradament vigents en l’actualitat, com la degradació del planeta provocada per l’espècia humana (‘Pare’, ‘Plany al mar’) i l’abandó d’aquells pobles rurals on “el sacristán ha visto / hacerse viejo al cura. / El cura a visto al cabo / y el cabo al sacristán” (‘Pueblo blanco’).

Joan Manuel Serrat es va acomiadar dels escenaris després d’una darrera gira de 74 concerts iniciada al Beacon Theater de Nova York i finalitzada el 23 de desembre passat a Barcelona, on el cantautor va poder sentir l’escalfor i l’estima incondicional del seu públic. Va ser un comiat amb l’elegància, la força i el savoir faire que van caracteritzar una trajectòria artística impecable que va portar el Noi del Poble Sec a triomfar arreu del món amb les seves inoblidables cançons.

Per cert, en cap dels tres darrers recitals a la capital catalana va sonar ‘La saeta’. El repertori de Serrat atresora tantes cançons de qualitat que en cada concert hi ha un bon grapat de peces antològiques que, inevitablemente, queden fora del set-list. Del disc dedicat a Machado sí va interpretar, en canvi, ‘Cantares’, que va inundar d’una emoció incontenible les ànimes de les 15.000 persones presents al Palau Sant Jordi. Perquè si una cosa tenen les cançons de Serrat és que, havent-les escoltat centenars de vegades durant dècades, segueixen posant la pell de gallina. “Todo pasa y todo queda”, escrigué el poeta andalús, mort i enterrat a Colliure. Serrat passa, però les seves cançons perviuran per sempre més en el cor de la gent.

Jordi Pacheco
Periodista

Comparteix

Contingut relacionat