4 de febrer de 2023

La fe digital

Des del Secretariat de Pastoral Juvenil de la Diòcesi de Calahorra i La Calzada-Logronyo proposen el repte: Terra Santa Challenge
Des del Secretariat de Pastoral Juvenil de la Diòcesi de Calahorra i La Calzada-Logronyo proposen el repte: Terra Santa Challenge

¿Què és la fe? És una pregunta que, en temps de pandèmia, s’ha fet present a les reflexions i converses de les persones que l’estem vivint, sigui quina sigui la manera directa o indirecta com ens puguin estar afectant els múltiples tentacles d’aquest virus tan inesperat com poderós.

Sant Tomàs d’Aquino va definir la fe com l’assentiment que l’enteniment atorga a la veritat sense que sigui conseqüència de l’evidència. Per a Hannah Arendt, era un motor de bondat. El Papa Francesc diu que la fe és esperança. Fe i raó entren de vegades en competència, de vegades van de la mà, de vegades una arriba on no ho fa l’altra, de vegades una va una mica més enllà. Tenir fe és sinònim de creure, però també de tenir confiança, fins i tot seguretat.

Tot i que fe, confiança i seguretat poden no semblar les paraules clau els nostres darrers mesos, cal assenyalar que un estudi recent de l’Institut Nacional d’Estadística demostra que tenir fe no està passat de moda. Un 64% de la població s’identifica com a creient en alguna de les diverses confessions existents. El percentatge és d’un 36,4% entre els joves que tenen de 18 a 24 anys. En aquest grup, alguns acadèmics destaquen com a repte la pràctica d’una fe individual allunyada de la fe institucional. Ho deia l’autora Grace Davie, “believing but not belonging”. Creure, però no pertànyer a un grup, organització o comunitat pel fet de fer-ho. Aquest plantejament contrasta amb la inherent dinàmica comunitària que moltes confessions promulguen. ¿La fe és flexible i individual?

Els darrers i encara vigents mesos de pandèmia s’ha demostrat que la vessant més personal de la fe i la més col·lectiva es necessiten una a l’altra. Exposats com hem estat a hores eternes de solitud, la necessitat de l’altre s’ha fet més que palesa. Joves i grans han buscat i trobat la manera de participar amb les seves comunitats sense que això fos necessàriament incompatible amb la vivència més personal de la creença.

Tot plegat ho ha fet possible el món digital. En segons quin moment, de fet, ha estat tot el nostre món. Les confessions se n’han adonat i han reaccionat ràpid. En un estudi de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, el 74,4% de les diòcesis consultades han afirmat haver posat en marxa noves iniciatives digitals a causa de la pandèmia. No seria ja agosarat dir que el món digital ens ha donat fe. Sí, perquè als creients els ha permès viure-la, als no creients els ha suposat un espai de fe; i, en general, ha facilitat la trobada, ha reforçat l’esperança i la confiança, i, molts cops, ha estat el refugi davant la intempèrie del context.

Molts bisbes han considerat YouTube un espai on arribar a la comunitat i a membres a qui presencialment no arribaven. Els joves han inventat la manera de fer peregrinacions digitals a Terra Santa i a Lourdes. S’han fet rosaris online, escape rooms virtuals i retirs espirituals sense sortir de casa. Molts s’han apropat a la fe per primera vegada des de la pantalla; molts s’han retrobat amb la comunitat amb qui celebraven anys enrera.

Per tant, la fe en el món digital s’ha traduït en una fe digital que, tot i ser positiva, presenta encara moltes llacunes. De fet, tenim una bretxa digital real que barra el pas a alguns creients. En aquest sentit, algunes comunitats defensen que internet mai podrà ser un espai de vivència plena de la fe perquè permet anunciar i compartir, però no celebrar-la com Déu mana.

Aquest debat és encara en una etapa molt incipient i els absoluts no han estat mai solucions completes. Moltes pistes ens indiquen que anem cap a un híbrid presencial digital que recollirà les virtuts de tots dos móns i que anirà fent desaparèixer en una evolució gairebé darwiniana els perills i riscos amb què amenacen algunes de les grans novetats tecnològiques. Així ha anat passant històricament i veurem si així passa ara. Tinguem fe.

Alba Sabaté Gauxachs
Sotsdirectora de l’Observatori Blanquerna

Comparteix

Contingut relacionat