4 de febrer de 2023

La generació de Zoraida Burgos

El pintor tortosí Albert Fabà - Joan Revillas
El pintor tortosí Albert Fabà - Joan Revillas

L’avi dels meus fills era un home singular. Pintor de parets i quadres, va formar part de partits d’esquerra a Tortosa durant el franquisme amb el risc que això comportava. Primer al PSUC, després a l’OIC i finalment a l’MCC va acabar dient que si fos jove, avui es faria de la CUP.

Al març de 2020, just abans de l’esclat pandèmic, l’Ajuntament de Tortosa va organitzar una exposició dels quadres més representatius de la seva època de realisme crític titulada Albert Fabà o la revolta permanent. Com a pintor i activista, Fabà havia format part de moviments artístics i culturals del que ara en diem Terres de l’Ebre: Delta 51 i més tard el Macla-65 juntament amb Frederic Mauri, Manuel Pérez Bonfill o Zoraida Burgos entre altres.

Burgos, nascuda el 1933, era una de les poques dones d’aquests cercles reivindicatius, i l’única que encara viu. És autora d’una extensa i magnífica creació poètica i malgrat això,  relativament desconeguda per al gran públic. El fet de ser dona i allunyada de la centralitat política i cultural ha fet que la divulgació de la seva obra hagi estat limitada. Per això us recomano la lectura del seu llibre Convivència d’aigües (LaBreu Edicions). Aquí en teniu un tast, perquè com diuen a Tortosa, xalareu!

Convivència d’aigües, el meu paisatge. / El vol de les gavines confon les superfícies, espills / de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.

Amb 94 anys, el iaio Alberto va morir un dijous d’aquest agost tan calorós que hem deixat enrere. Feia temps que volia marxar i es revelava davant la impossibilitat legal de triar-ne el moment. Per això la seva partida ens ha deixat un regust agredolç: una tristesa profunda per la seva absència que ara ja serà definitiva, la tranquil·litat perquè finalment descansa com ell volia i l’agraïment per tot el que ha viscut i compartit.

Al comiat d’Alberto, Zoraida no va poder venir a causa de la seva salut delicada però sí que hi va ser la seva filla en nom de les dues. La cerimònia vam acabar-la com ell hauria volgut, amb alegria, escoltant una de les seves cançons preferides, aquella que en els àpats familiars i després d’alguna copa de xampany, s’animava a cantar: ¡Ay Jalisco no te rajes! en versió de Jorge Negrete.

Al tanatori tampoc va poder venir la iaia Cinta perquè està ingressada a l’hospital de Jesús. Amb 92 anys, quan ja no hi sigui, ningú li farà articles ni li lloarà la lluita política perquè, com moltes dones, va restar allunyada de l’esfera pública, però ha estat el puntal de la seva família. El pare li va desaparèixer a la guerra civil per enveges roïnes de poble petit, la mare va morir de tristesa uns anys més tard però ella sempre ha sigut una dona optimista, amb ganes de viure i de gaudir de la vida. Amb ella vaig aprendre a fer mones tortosines, cocs ràpids i pastissets de cabell d’àngel. Amb ella vaig saber com podar les lantanes, com arreglar el rec i com treure les taques difícils. Però sobretot vaig aprendre a tenir petits projectes que ajuden a viure.

Valgui aquest article com a homenatge a una generació que va néixer abans del 36, va patir la postguerra però malgrat tot va organitzar-se, pensar, crear, comunicar, lluitar, en definitiva, va plantar cara a un règim totalitari que ens volia domesticats, dòcils. Elles, ells van posar les llavors per a una recuperació democràtica. Hi ha qui creu que no va ser prou rupturista però van ser persones com les de la generació Zoraida Burgos les que de forma anònima des de moltes ciutats i pobles de tot l’Estat van ajudar a fer-la possible. Gràcies!

PS. Just abans de publicar aquest article, ha mort Cinta Prats, la iaia Cinta. En uns 20 dies de diferència han marxat els dos. Casualitats que potser no ho són tant. Moltes gràcies per tot Cinta. Que Déu els aculli amorosament en els seus braços.

Comparteix

Contingut relacionat