28 de gener de 2023

L’espiritualitat de CCOO

La càrrega, de Ramon Casas - Wikimedia Commons
La càrrega, de Ramon Casas - Wikimedia Commons

Quan vaig canviar de feina, ja fa milers d’anys, em vaig penjar amb molt d’entusiasme al meu nou despatx una reproducció de La càrrega, de Ramon Casas, segurament per expressar la meva sensibilitat de classe obrera oprimida i aixafada, cosa que va provocar l’estupor de les meves companyes de feina, i passats els anys el meu propi. No puc entendre com se’m va acudir posar una imatge tan agressiva en el meu dia a dia. No només per l’efecte que causés en els altres, sinó per mi mateixa. Treballar sota les potes dels cavalls no em sembla un gran estímul, per més que la lluita obrera per la dignitat de vida dels treballadors em sembli important.

No sé perquè me n’he recordat a l’hora d’escriure aquestes ratlles, en què pensava en la forma d’afrontar els conflictes que m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Uns conflictes han estat potser volgudament provocats, sobretot quan he estat delegada sindical o membre del comitè d’empresa, perquè he intentat no escaquejar-me quan he observat dèficits o greuges en la situació dels companys (sobretot dels companys amb menys reconeixement laboral) o quan s’ha fet necessària la solidaritat activa amb alguns col·lectius. No ha estat fàcil ni agradable, ha comportat algunes topades, però no sempre ha tingut repercussions més personals. Intentes defensar unes causes amb transparència i sense fer mal a ningú, malgrat la vehemència del moment (he après dels meus companys de comitè que abans de fer públic un comunicat ardent, més val deixar-lo reposar). Val a dir que per l’altra banda m’he trobat gent (“jefes” i companys) que actuava amb criteris semblants als meus encara que defenséssim causes oposades, amb els quals he conservat una bona amistat amb els anys. També hi ha alguns caps (i companys, i sindicalistes) manipuladors i molt tòxics, però aquesta és una altra qüestió.

D’altres conflictes han vingut més aviat per qüestions del meu caràcter, desencontres i bloquejos. Mal rotllo més difícil de gestionar, tot i els esforços per part meva i sovint dels altres afectats. Hi he pensat bastant, sempre amb ganes de trobar una vareta màgica que fes desaparèixer els conflictes de la meva vida, però francament no me’n surto. Aquesta mena de situacions probablement m’acompanyarà sempre.

Quan això m’ha passat en un entorn cristià, noto un estil d’inhibició més que no pas de mediació: hi ha un conflicte entre dues persones d’un grup i sembla que el millor sigui no prendre partit i minimitzar el desacord i les seves causes en nom de Déu, de la pau o d’alguna de les espiritualitats cristianes. A mi això no m’ajuda gens, perquè prescindeix del meu dolor (i del que deu sentir l’altra persona en conflicte). Més aviat em fa sentir incompresa i incrementa el meu malestar. No m’ajuda tampoc a objectivar les coses i potser a treure-hi ferro, ni tampoc a buscar sortides on tots ens hi sentim reconeguts. A banda que no s’aborden les situacions d’injustícia que es puguin produir. És una mena de negació. Com si veure’s embolicat en un conflicte no fos cristià. De fet el que ha de ser cristià, jo crec, és la resposta que hi donem. M’agrada molt en aquest sentit el que diu el jesuïta Joan Morera: guanyar en llibertat interior, no demonitzar l’adversari, intentar veure’l com a persona i buscar-hi punts d’integració.

Per tot plegat, l’altre dia, una mica enfadada, em deia a mi mateixa que l’espiritualitat en què millor em sentia reconeguda era la de CCOO: veure els conflictes i afrontar-los tractant de buscar solucions justament per sortir-ne. Aquí hi afegeixo la contemplació pròpia de la revisió de vida, que tracta de mirar-se allò que passa amb els ulls de Déu, el silenci i la pregària. I també el bon humor. Riure-se’n una mica, o molt, sens dubte ajuda. M’imagino un Déu rialler i amb un punt d’ironia. N’he d’aprendre.

Comparteix

Contingut relacionat