28 de gener de 2023

Marx i Savater

El filòsof Fernando Savater - Elisa Cobo - Wikimedia Commons
El filòsof Fernando Savater - Elisa Cobo - Wikimedia Commons

Fa uns mesos vaig llegir tres llibres que anaven, almenys en teoria, contra la religió. Sobretot la cristiana. El primer és una reedició de De los dioses y del mundo i La piedad apasionada, de Fernando Savater (Ed. Polibea, Madrid, 2020), un llibre recòndit del qual vaig saber gràcies a un antic article de Lluís Duch, l’home que ho llegia absolutament tot. Immediatament, vaig recuperar La vida eterna (Ariel, Barcelona, 2007), del mateix autor, que tenia pendent. I, en acabat em vaig cruspir l’Antologia Sobre la religión, de Karl Marx, a cura de Reyes Mate i José A. Zamora (Ed. Trotta, 2018).

La primera sensació que vaig tenir és que la millor manera de fugir dels tòpics sobre els autors, tots dos connotadíssims, és llegir-los directament. La segona és que em feia la sensació que, criticant sense embuts la religió, se n’albirava una remota defensa. Tot i que Savater la nega explícitament (algun capellà li havia fet notar en la primera edició, a mitjan setanta), defuig tant les crítiques progres a l’ús com els “opis del poble” tecno-racionalistes. El tinc força subratllat i, ara, mirant-lo en diagonal, em sortirien gairebé més cites favorables que desfavorables, al fet religiós. Això sí, absolutament anticlerical… gairebé com em sembla sovint l’Evangeli, per cert.

El cas de Marx és encara més curiós. Parlant d’opi del poble, sovint es cita, descontextualitzada, aquella famosa frase. Però la reflexió marxiana sobre la religió és molt més vasta i complexa, evoluciona des dels seus primers escrits i, en alguns moments, és absolutament precisa. Fill d’un pastor protestant d’origen jueu, Marx acusa la burgesia alemanya d’haver convertit el sistema capitalista en religió i reivindica Luter. No exempt d’humor, en alguns casos (faceta molt ignorada), algunes crítiques (per exemple, contra la religió que ara en diríem new age) semblen fetes d’ara mateix. I, òbviament, defensa que la religió és producte de les condicions socials: La misèria religiosa és expressió i alhora protesta de la misèria real, diu, “el sospir de l’home oprimit”. Així, “la crítica del cel es converteix […] en la crítica de la terra”. Ara que no queden gaires marxistes, trobo que fa bé de llegir, Marx.

Comparteix

Contingut relacionat