4 de febrer de 2023

Pacte ‘Sinodal’ per la Llengua

El pare Josep Massot (1941-2022) - ILC - Carme Esteve
El pare Josep Massot (1941-2022) - ILC - Carme Esteve

A principis d’any la consellera de Cultura i el secretari de Política Lingüística van presentar el Pacte Nacional per la Llengua. Des de llavors s’ha obert el procés participatiu per repensar el futur que m’ha recordat el nostre “caminar junts” del sínode eclesial actual. No sabria dir quin dels dos processos ho té més fàcil o més magre per arribar a consensos però considero necessari que l’Església participi en el Pacte.

És indiscutible l’aportació de l’Església catalana en el foment de la llengua. Fa poc ens deixava el pare Josep Massot, fundador de l’Associació Internacional de la Llengua i la Literatura Catalanes i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Recordem també Modest Prats, prevere i filòleg, autor de la Història de la llengua catalana. És evident la rellevància d’escriptors com Jacint Verdaguer o Vicent Garcia, rector de Vallfogona, sense oblidar l’obra amb contingut religiós d’autors com Joan Maragall. I si ens remetem als orígens, resulta curiós que sigui un text religiós, les Homilies d’Organyà, el primer testimoni literari en català.

Tornant a la nostra història recent, a Catalunya van confluir en el temps dos moviments emancipatoris amb trets comuns: l’efervescència postconciliar del Vaticà II i la lluita per les llibertats democràtiques. Aquesta simbiosi donà com resultat el compromís d’amplis sectors del catolicisme català en la defensa de la llengua en el món acadèmic, pastoral i litúrgic. Vull destacar el paper de rectors com Salvador Cabré al barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet que, aixoplugant i animant les lluites veïnals dels anys seixanta van fer accessible la llengua a la població migrada. Som hereves d’aquesta tradició i ara tenim nous reptes que cal afrontar.

En els darrers vint anys a Catalunya ha arribat un milió i mig de persones d’arreu del món. Una part important professen la religió catòlica i per tant assisteixen al culte, participen de la vida de parròquies i moviments, porten les criatures a la catequesi, etc. L’escassetat de capellans, d’altra banda, ha fet que n’arribin d’altres països. ¿Quin acolliment lingüístic podem oferir a uns i altres? En el cas dels fidels, en la majoria de casos s’integren a les parròquies ja existents. ¿Com poden aquestes comunitats ser espais que facilitin l’aprenentatge del català de manera respectuosa per ajudar a la integració?

Si ens fixem en els preveres nouvinguts, seria òptim que en el seu procés d’acollida s’incorporés l’accés a classes de català, un mínim de coneixement de la realitat social i alguna sessió de sensibilització per afavorir l’empatia i les actituds positives cap a la llengua i la cultura del país on han arribat. També cal mostrar la diversitat i la complexitat lingüística de Catalunya que ens porta a valorar el bagatge cultural de tothom, a entendre el rol de la llengua castellana i alhora a reconèixer que el foment del català és responsabilitat de tots.

La necessitat d’articular l’acollida lingüística tant de fidels com de preveres amb els recursos de l’administració és, al meu entendre, un dels reptes que es poden recollir en el Pacte Nacional per la Llengua. Alhora, la participació en el Pacte ens visualitzaria, demostraria que com a Església hi som i fem la nostra particular aportació a un tema socialment rellevant.

A títol individual o com a col·lectiu qualsevol persona, parròquia o moviment pot fer aportacions a través del web del Pacte. També es podrien fer declaracions institucionals per animar a la participació, recollir les propostes que sobre el tema hagin sorgit en el procés sinodal i finalment les Esglésies diocesanes o la mateixa Tarraconense hi podria fer aportacions.

L’Església catalana ha tingut un paper destacat en el foment de la llengua en el passat i d’una manera diferent, perquè la societat evoluciona, el pot tenir també en el futur.

Comparteix

Contingut relacionat