4 de febrer de 2023

Soldats d’Ucraïna

Un soldat ucraïnès durant una batalla - Whitney Hughes - Wikimedia Commons
Un soldat ucraïnès durant una batalla - Whitney Hughes - Wikimedia Commons

Des de l’esclat de la invasió russa a Ucraïna, s’han programat un munt d’actes, campanyes solidàries i pregàries, almenys al món catòlic. No són pocs els qui ens recorden la importància de la “cultura de la pau” i tampoc els qui, des del Papa cap avall, ens recomanen que intensifiquem la nostra pregària. I, contra els que en critiquen la “utiltat”, trobo que està molt bé predisposar-se a acollir l’escolta i la resposta de Déu en un mateix quan ens afecta un fet d’aquestes característiques.

Però no ens confonguem. Déu no vindrà com un superheroi per més que ho demanem. Com sempre, Déu i la seva esperança esclataran on menys l’esperem, on més patiment hi hagi. I no pas per art de màgia sinó per obra de mans humanes. Heus ací l’Aliança que aguanta holocaustos, deserts i calvaris: a les nostres mans tenim la possibilitat que Déu sigui “el qui és” i aleshores ell “és”.

Per això em sobren apel·lacions genèriques a la pau, o contra “les guerres”, i, en canvi, trobo a faltar un reconeixement als soldats que, posant en risc la seva vida, han sortit a repel·lir l’atac injustificable del règim de Putin. A ells i a les seves famílies. Aquests soldats defensen el seu país, sí, i la seva gent, esclar. Però són també el primer front de la nostra trinxera. La que, quan sortim de pregar i de dir quatre obvietats, dorm tranquil·lament amb la seva consciència, posant-se al llit ben escalfada amb un gas que viatja fins a nosaltres amb preu de sang. Aquesta trinxera des d’on ens queixem de la nostra democràcia imperfecta mentre aquests compatriotes europeus en defensen els fonaments davant la tirania. Aquest conte de fades que ignora els perills del món senzillament perquè no els viu. I no els viu perquè algú pensa en els perills del món i s’hi enfronta per nosaltres. Sense que en diguem ni piu. Sense que algú pensi de nosaltres que no som prou pacifistes, prou bones persones, prou bons minyons. No sé si són gaire “bones persones” aquests soldats, però estic segur que, amb els publicans i les prostitutes, ens precediran al Regne del Cel.

Comparteix

Contingut relacionat