28 de gener de 2023

Un llibre terrible

La maledicció de ser nena
Campanya a Uganda contra la mutilació sexual femenina. Amnon Shavit - Wikimedia Commons

Amb aquesta contundent obra, la periodista i assagista francesa Dominique Sigaud trenca el tabú al voltant de les diferents formes d’opressió que pateixen les nenes arreu del món, només pel fet de ser-ho.

Per començar la lectura de La maldición de ser niña (Mensajero, 2022) només cal que t’hagi caigut a les mans; per continuar-la, cal una decisió conscient, no precisament fàcil, perquè posa els pèls de punta. L’autora, Dominique Sigaud, periodista freelance i assagista, va rebre amb aquesta obra el Prix Libre et Droits de l’Homme l’any 2019. Ara ens n’arriba la traducció en castellà. Potser cal aclarir que el Premi no s’ha concedit al valor literari del text, sinó a la seva veritat. Sigaud s’ha proposat convertir un tabú en un tema conegut perquè s’hi pugui intervenir sense ocultar-lo. Aquest és l’objectiu d’un escrit tan contundent: “Que este relato salga vencedor sobre todos los que las condenan [a les nenes], con ello ganaremos todos. Esto es lo que nos deseo”. Aquesta és la darrera frase del llibre.

Les dues-centes pàgines que la precedeixen volen donar a conèixer una realitat ocultada de manera conscient. Ho fa en dues parts. La primera, “Violencias a lo largo de la infancia”, procura posar nom a les diverses violències, ja que quan una situació no té nom, no existeix. Al lector potser li semblarà que l’autora es repeteix o que busca una certa morbositat… fins que no s’adoni com molts relats han estat pervertits perquè desaparegui la seva realitat. Per això, va desgranant en primer lloc les violències adreçades sobretot a les menors d’edat quan la frase “És una nena” esdevé una condemna de mort, en dues variants: el feticidi i el filiacidi. Després relata com els atacs a les nenes són, en realitat, un atac al sexe de la nena per degradar-lo. I ho explica en quatre variants: l’incest, la mutilació sexual, la boda de llàgrimes, i la violació. A continuació tracta sobre la compra-venda, esclavatge sexual i prostitució de nenes. Per acabar la primera part, parla de l’anomenat crim d’honor i de com les situacions de crisi social (pobresa, guerra, desplaçaments…) pesen sobre les espatlles de les nenes, la baula més feble.

La segona part presenta una geografia de les violències que pateixen més que ningú els i les menors, sobretot elles. No caldria dir que el tema és tabú en gairebé totes les societats i nacions. Per això no existeixen estudis acurats ni estadístiques fiables, i s’ha de procedir, com ho fa l’autora, per deduccions, una mica a les palpentes, de manera que sempre els horrors descrits queden per sota de la realitat amagada. Tenint present això, estudia cinc estats per les seves característiques més peculiars: França (l’autora és francesa), per la gran incidència de l’incest no confessat; els Estats Units, on treballen junts dos elements que ajuden a comprendre una de les situacions pitjors a escala mundial pel que fa a les nenes: el passat esclavista que ha deixat arrels i la gran mobilitat poblacional; l’Índia, on els feticidis o filiacidis arriben a xifres astronòmiques, a més de la resta de violències; Egipte on, de resultes de l’empobriment global de la població després de la revolució de la plaça Tahrir (a partir del gener del 2011), la situació de les nenes ha empitjorat especialment el seu esclavatge sota diverses formes dissimulades als països dels Emirats Àrabs, i per la persistència i amplitud de la mutilació sexual de nenes; Espanya i el món de parla hispana, on Espanya surt molt ben parada per una legislació avançada de després de “la manada” (violació en grup que va tenir lloc durant els Sanfermines de 2016) amb l’anomenada “Llei Rhodes” del 2021, encara que no s’ha aconseguit eradicar del tot el fenomen masclista, i contrasta molt sobre la precarietat de la situació de les nenes en l’àmbit hispanoamericà, amb dades de diversos països.

Si el lector ha aconseguit arribar fins aquí superant l’horror i la mala consciència d’haver desconegut la situació, encara queda el problema de saber què es pot fer. L’autora s’hi enfronta en les cinc pàgines d’una conclusió amb què s’acaba el seu escrit. Recorda que han passat gairebé vint anys del moment en què se li van obrir els ulls mentre entrevistava la nena Mary [nom fictici, per protegir-la] al Sudan del Sud (març 1994). La situació no ha millorat, més aviat ha empitjorat on hi ha més pobresa, inestabilitat o guerra. ¿Què més es pot fer? A part de destapar el tabú, de denunciar-lo, de treballar perquè els governs legislin i facin complir les lleis, queda el recurs de crear mentrestant llocs de refugi. Llegint-ho vénen al cap institucions medievals nostres com la Pau i Treva de Déu (Toluges 1027) gràcies a l’abat Oliba, o les lleis dels Consolats de Mar (1262), que es van manifestar efectives per civilitzar unes societats en què la immensa majoria de la població no tenia garanties per viure i conservar els seus drets.

Dominique Siguad
Dominique Siguad

Les dues darreres pàgines de la conclusió se centren en el signe més conegut de la sexualitat femenina, comparat amb “una aigua” que es vessa, d’una plenitud; una abundància que l’autora interpreta com un signe de la capacitat de canvi, resiliència, creativitat, recuperació, combativitat que ella ha descobert fins i tot en les nenes més pobres i maltractades. Tota una esperança de futur.

Dominique Sigaud (París, 1959), periodista freelance i escriptora d’assaigs, premi 1996 de l’Association des Femmes Journalistes per un treball sobre Ruanda; gran premi 2018 de la Société des Gens de Lettres, pel conjunt de la seva obra; premi 2019 Livre et Droits de l’Homme per l’obra que presentem. Altres obres publicades: La hipótesis del desierto (Ed. Andrés Bello, 1997), Franz Stangl et moi (J’ai lu, 2013), Dans nos langues (Verdier, 2018), Peau d’âne et l’ogre (Albin Michel, 2021).

Andreu Trilla Llobera
Provincial de l´Escola Pia de Catalunya

Comparteix

Contingut relacionat